Tocar el piano i escriure un bloc

Quan era petita tocava el piano. Primer un dia a la setmana, després dos, dimarts i dijous. La veritat és que disfrutava més les estones abans de la classe, emprenyant els guardies de l’escola i escalant les roques del pati, que les pròpies classes. Tampoc és que fossin una turtura, ni molt menys. De fet, mai em van obligar a anar-hi, m’agradava la música i volia aprendre a tocar el piano. Però no ho se, això del solfeig, les típiques cançons escollides per una professora que tenia 5 alumnes al dia, un temps límit d’hora i mitja per tocar i els nervis que passava durant l’audició de cada final de trimestre, van fer que acabés cansant-me, en perdés les ganes i acabés deixant-ho. Jo volia tocar cançons xules, fer-ho a la meva manera, passar-me les hores que fos assajant-la per acabar tocant-la sense mirar la partitura, cosa que sempre em prohibia la meva professora.

Crec que amb això del bloc m’ha passat una mica el mateix. Mai n’havia tingut cap, ni tenia intenció de fer-ho. No perquè no ho trobi interessant, tot el contrari, però la veritat és que no m’ho havia plantejat mai, i tampoc he sentit tenir la necessitat de fer-ho. M’agrada escriure de tant en tant, sense ser una de les meves grans aficions, però suposo que són coses més personals que no considero que hagi de saber ningú més, per bé que són personals i no crec que interessin. Per aquesta mateixa raó, sempre he associat el fet de posar-me a esciure a una manera de descriure tot allò que em passa, que em preocupa, que m’interessa o que em desagrada i, en definitiva a conèixer-me cada cop una mica més. El fet de camuflar la teva identitat darrere un bloc em resultava extrany i complicat a la vegada si, amés, tenim en compte que no tenia cap tema concret sobre el qual dissenyar-lo. Amb tot això vull arribar a que, de la mateixa manera que amb el piano, el fet de veure’m “obligada” a escriure no m’ha deixat expressar-me potser de la millor manera que sé o, si més no, amb les mateixes ganes que ho faria si fos per pròpia voluntat. He intentat parlar sobre temes interessants que m’han cridat l’atenció, però molt sovint amb les presses de dijous a la tarda, sense dedicar-hi potser tot el temps que es mereixia un anàl·lisi crític més profund i personal dels diferents temes. Tot i així, tot i pensar que va contra la naturalesa intrínseca dels blocs, crec que m’ha permès conèixer coses molt interessants sobre el món d’internet i l’interactivitat que abans no coneixia o no hi parava atenció i, el que és més important,  ha aconseguit que, per fi, pugui afirmar que tinc un bloc amb cara i ulls.

Microsites

 

Ara que sembla que està tant de moda crear microsites per tot, sobretot pel que fa a les marques a nivell publicitari, que se senten dir per tot arreu que no poden prescindir de l’internet a l’hora de promocionar els seus productes, potser seria hora d’analitzar el seu nivell de realització i facilitat pel que fa a la usabilitat.

He volgut posar dos exemples de dues marques completament diferents, no tant pel fet que un sigui millor que l’altre, sinó més aviat pel que fa a la simplicitat i complexitat de cadascun d’ells. Aquests són www.talktotheplant.com, on la marca Heinz vol demostrar al seu públic els efectes positius que els aporta a les plantes les paraules carinyoses de la gent, a través de dues càmeres que graven permanentment una planta que rep tot de comentaris de persones d’arreu del món, i una altre que no en rep. I per altra banda, www.cruzcampolight.com, un microsite de la marca Cruzcampo que  se centra en el món de la moda i gira entorn d’una avinguda de botigues.

Si naveguem una estona per cadascun d’ells, ràpidament ens adonarem que el de Cruzcampo és molt més elaborat i també més fàcil de predre’s, mentre que el de Heinz és una idea senzilla, sense gaire adornaments però, en canvi, molt més directe, atractiva i interessant. També és veritat que els objectius de tots dos són molt diferents ja que, mentre que el de Heinz només es tracta d’un petit experiment puntual, el de Cruzcampo es centre en anunciar un producte durant un llarg periode de temps.

Considero que tots dos són bons exemples de com hauria de ser un microsite: fàcil d’utilitzar des del primer moment,  atractiu en quant a disseny, colors, tipografia, etc., una interfaç totalment visible, consistent en tots els seus apartats, etc.

A continuació s’enumeren alguns aspectes imprescindibles per a l’elaboració d’un bon disseny web:

- Autonomia. Els usuaris han de tenir el control sobre la web. Els usuaris senten que controlen una web si coneixen la seva situació en un entorn abastable i no infinit.

- Consistència. Les aplicacions han de ser consistents amb les expectatives dels usuaris, és a dir, amb un previ aprenentatge.

- Reducció del tiemps d’espera. Fa possible optimitzar el temps d’espera de l’usuari, permetent la realització d’altres tasques mentre es completa l’anterior i informant a l’usuari del temps pendent per a la seva finalització.

- Aprenentatge. Les webs haurien de requerir un mínim procés d’aprenentatge i han de poder ser utilitzades des del primer moment.

- Legibilitat. El color dels texts ha de contrastar amb el del fons, i el tamany de la lletra ha de ser suficientment gran.

- Seguiment de les accions de l’usuari. Coneixent i emmagatzemant informació sobre el seu comportament previ, s’ha de permetre a l’usuari realitzar operacions freqüents de manera més ràpida.

Janus

El Dr. Roger Nelson, de la Universitat de Princeton, amb l’ajuda d’una serie de dispositius informàtics, porta més de deu anys demostrant que grans catàstrofes com l’11-S poden ser detectades per les màquines. Es tracta de l’anomenat Projecte Consciència Global, sobre el que s’han basat David Zurdo i Ángel Gutiérrez a l’hora d’escriure “La señal”. Editada per Plaza&Janés (Random House Mondadori), és la primera novel·la que comença i acaba a internet, segons aquesta editorial. Al igual que la novel·la, la campanya de promoció, creada per CP Proximity, comença amb un curiós projecte.

Entrant a la web www.proyectoconcienciaglobal.org, pressionant les tecles L i S E i introduint la contraseña “compasión”, l’usuari descobreix la web de La Señal (www.lasenal.es/ls), amb continguts exclussius de la novel·la i una curiosa sorpresa: el virus Janus. Una aplicació que permet crear i personalizar el teu propi virus amb text, video, audio (inclou un sintetitzador de veu) i foto, i enviar-lo a algun conegut. No hem d’oblidar que es tracta d’un programa com un altre i, com a tal, no afecta per res a l’ordinador. Tota l’experiència es viu sobre l’escriptori real de la víctima, les carpetes -que una calavera es va menjant- tenen el mateix nom que les de l’usuari, les impresores s’activen espontàniament i imprimeixen un missatge personalitzat i, per si no fos prou, si la webcam està activa, l’usuari pot veure la cara que se li ha quedat i decidir si vol que el seu amic la vegi.

Aconsello a que ho proveu, l’únic risc que es corre és el de rebre una trucada d’algun amic que assegura no tornar a dirigir-te la paraula.

Viva el píxel

Tipos Duros y Tarados

Teología Dioses y Turbulencias

Trinidad De Toblerinos

Tiranos Dando Tortas

Termintator Detrás del Telón

Tenía Dos Tomates

Trogloditas Dándole al Tambor

Todos Detrás de la Tele

Televisión Digital Terrestre

… y es que tres iniciales dan para mucho… aunque a estas alturas ya nadie las asociaría a otra cosa que no fuera nuestra querida, presente y omnipresente, Televisión Digital Terrestre. Un posible y recurrente regalo de Navidad, o una pesadilla a la que tarde o temprano tendremos que afrontarnos, siempre y cuando, claro está, queramos gozar de las infinitas y maravillosas ventajas que nos ofrece. Sinceramente, cuantos más anuncios veo que quieren recordarme que la TDT se acecha, menos ganas tengo de cambiarme. Con lo tranquila que estaba yo con mis cuatro canalitos, cutres y aburridos pero, al fin y al cabo, igual de útiles que los 200 que me ofrece el digital. Este verano, en Estados Unidos, cada noche antes de acostarme veía un rato la tele que, dicho sea de paso, considero que es una de las mejores formas de aprender un idioma, pero resulta que me pasaba media hora para decidir qué quería ver. Entre que la programación americana es para dedicarle todo un libro, y que cuando encontrabas algo que parecía interesante, en el segundo zapping ya no sabías si estaba entre los 50 primeros canales o los 50 segundos, al final me quedaba dormida sin haber visto un programa más de 5 minutos.  

La televisión del futuro, mucho más perfeccionada, con una mejor calidad de imagen y de sonido, gratuita, con recepción móvil y portátil. Ofrece mútliples ventajas a nivel publicitario por su gran capacidad de segmentación.. si es que todo es positivo… y, además, porque negarlo, sus campañas publicitarias son divertidas, simples, pero con sentido del humor, que a todos nos falta un poco.

Acabo de darme cuenta de que he escrito el post en castellano, quan sempre ho havia fet en català. No em pregunteu perquè.

La publicitat, un amic més als contactes de Facebook

“Davant d’això, tinc una reacció com a defensor dels consumidors i com a anunciant. Què et pot fer pensar que jo podria voler rentabilitzar el lloc on algú està deixant a la seva novia?”

“Un mitjà és una cosa que pots comprar i vendre. Els mitjans tenen inventari, espais buits. Els consumidors no estan intentant generar mitjans. El que volen és parlar amb la seva gent. Per tant, opino que sona bastant arrogant referir-se a un entorn de mitjans generat pel consumidor.”

“Estem segrestant les seves converses, els seus pensaments i sentiments i tractant de rentabilitzar-los.”

Ted McConnell, director general de marketing interactiu i innovació a Procter & Gamble.

McConnell també es va referir a la capacitat de segmentar d’aquestes xarxes, després d’haver realitzat amb èxit alguna experiencia amb el Facebook – concretament, tractar de localitzar alguna treballadora de P&G d’entre 22 i 27 anys, amant del sexe i els pastissos de xocolata -.

“El targeting es fantàstic. Pots fer coses increibles, però no estic segur que a mi m’agradés ser tractat així com a consumidor.”

No sé si, davant d’aquestes declaracions, alegrar-me o preocupar-me. Si més no, que un gurú com el director general de marketing interactiu d’una de les multinacionals més potents del planeta es posicioni d’aquesta manera, no deixa de ser sinó interessant. Clar que podem pensar que es tracta d’una simple postura per tal de caure simpàtic, crear una bona imatge i solidaritzar-se amb els consumidors; però sempre hi ha la possibilitat que realment actuï en conseqüència amb els seus principis, i rebutji a Facebook i altres xarxes socials com a suport publicitari per a les seves marques, la qual cosa podria comportar una certa controversia i reflexió. En qualsevol dels casos, aquestes paraules mostren una part humana del marketing a la que no estem gaire acostumats.

Guerrilla plagiada

El marketing de guerrilla, també anomenat street marketing, es considera una de les expressions publicitàries més innovadores del moment, per trencar amb els formats convencionals i obrir una nova porta cap a infinites possibilitats. Tot i així, tot i la gran quantitat de recursos que el carrer ofereix com a suport, ja es poden observar alguns plagis evidents.

Per reforçar el llançament de la seva nova gamma de solucions de consum 2009, Panda Security és una de les moltes marques que ha optat per recórrer a l’street marketing. En aquesta ocasió, en comptes de proclamar els atributs dels seus nous productes, Panda ha decidit donar veu als seus enemics tradicionals: els virus. Així doncs, per tal de reivindicar “el dret a infectar”, els virus i altres espècies de malware han protagonitzat algunes manifestacions a Madrid i Barcelona.

És innegable que una acció com aquesta comportarà expectació per allà on passi, i que la gent del carrer se sorprendrà veient tota una fila de bitxos manifestant-se. Tot i així, a nivell publicitari no crec que se la pugui considerar gaire original ni trencadora. És un recurs que facilment podrien utilitzar moltes altres marques, com Rentokil que serveix per matar mosques, Actimel que acaba amb els bacteris, etc. etc.

Curiosament, fa 7 anys, la marca Durex va protagonitzar la mateixa acció, quan tot un grup d’espermetozoides van recórrer els carrers de West End i el Soho (el centre de la indústria del sexe de Londres) per protestar contra Durex. També van intentar entrar a l’espectacle més apropiat per a l’ocasió, The Vagina Monologues (Els Monòlegs de la Vagina). Els espermetozoides també van aparèixer al Dance Floor Chart Club Tour, una colaboració entre Durex i el popular programa de ball de la MTV. Amb 35 aparicions en directe en diferents països, és interessant remarcar que els espermatozoides van “córrer” per tot Europa.

Publicitat contextual

La publicitat en el transport públic de Nova York està a punt d’experimentar un gran canvi. Davant la saturació d’anuncis estàtics que es difonen actualment en autobusos i vagons de metro de Manhattan, l’empresa Titan Worldwide proposa la possibilitat de convertir-los en suports de publictat contextual.

Per tal de tirar endavant el projecte, la companyia està testant un sistema GPS que permet la modificació dels missatges en funció del trajecte d’aquests vehicles. Així doncs, un mateix vagó de metro podria anunciar una marca de luxe quan passa per un barri de classe alta, i canviar a una marca d’algun producte de gran consum  quan aquest circula per un barri de classe mitjana-baixa. I això no tant sols comporta una gran capacitat de segmentació entre els diferents targets d’una mateixa ciutat, sinó també la possibilitat de comunicar la presència de determinats establiments, ubicats en el lloc concret per on passe l’autobús, tal i com demostra el següent exemple.

La Biblia a l’iPod

Una recent notícia del diari de comunicació de marques, Brandlife, publicava un article referent a la necessitat de l’Església Catòlica d’actualitzar-se als mitjans de comunicació actuals per tal de seguir difonent el missatge de la Biblia. Com qualsevol altra marca, va començar pregonant oralment els seus missatges, per tal de captar el major nombre de consumidors o, en aquest cas concret, d’adeptes, però avui en dia ja ha hagut d’inserir el seu discurs dins un reproductor mp3 o telèfon mòbil.

En l’era d’Internet, els telèfons mòbils i les videoconsoles, el text escrit resulta insuficient per difondre els principis que regeixen la religió catòlica. Aquesta és la principal conclusió a la que han arribat els assistents a l’assamblea de bisbes que s’ha celebrat durant les tres últimes setmanes al Vaticà. En un comunicat fet públic una vegada finalitzat el “sínodo” (nom que rep aquesta assamblea), els bisbes opinen que “la veu de la paraula divina ha de ressonar a través de les ràdios, canals d’Internet de difusió virtual, CD, DVD i iPod, així com en les pantalles de televisió i cinema, a la premsa i certàmens culturals i socials”.

Els responsables del comunicat admeten que tots aquests mitjans de comunicació disposen del seu propi llenguatge i, per aquest motiu, l’Església ha d’adequar-se tecnològica i culturalment, amb l’objectiu de transmetre el seu missatge a través d’ells.

Crec que aquesta acció només corrobora, una vegada més, la poca divinitat que suposadament s’amaga darrera d’aquest missatge i que, en el fons, l’únic que verdaderament s’hi amaga és una estratègia de marketing com qualsevol altre.

“Whassup” 8 anys després

Fent referència al post anterior, d’entre tots els vídeos que tantes i tantes persones han penjat a YouTube per donar suport a Obama, he escollit el següent, una parodia del famós spot de Budweiser “Whassup”, per la seva originalitat i sentit de l’humor.

Obama, “registered trademark”

És interessant veure fins a quin punt s’està marketitzant la política. Si molts de nosaltres ja ho comentàvem en les passades eleccions del Govern Español, on les campanyes de comunicació dels partits polítics ni tant sols s’apropen a la meticulosa estratègia comunicativa dels partits americans, imagineu-vos ara, després d’haver-nos empassat tot el recorregut de Barack Obama fins a la Casa Blanca, a través de la campanya de comunicació política més cara de a història.

La popularitat d’Obama ha assolit tal dimensió, que ja ningú pot dubtar que el nou president dels Estats Units sigui, amés de polític, una nova marca global. Per tal de ser classificat com a marca s’han de reunir un seguit de requisits:

1. Tenir un nom o denominació. Obama és el nom de la marca. Un nom fàcil de pronunciar en molts idiomes i que fonèticament varia poc, fet que assegura la homogeneïtat que tota marca global requereix.

2. Posseir un significat. Ens referim al conjunt de valors que tota marca ben posicionada exigeix. Així com Volvo és seguretat i Balay és comoditat, Obama és esperança.

3. Un eslògan. “Yes, we can”, que poc s’allunya del “Just do it” de Nike. Una frase curta, positiva, integradora, fàcil de memoritzar i que conecta amb les emocions, que és allò que més es desitja en moments difícils.

4. Atributs de marca. Els atributs que caracteritzen a Obama estan molt de moda: multiculturalitat, progressisme, juventut, superació i rupturisme. Barack Obama ha aconseguit fer-se amb tots ells de la mateixa manera que ho fan totes les marques, a través d’una sòlida i elaborada estratègia de comunicació.

5. El logotip, punt de partida de qualsevol marca. El d’Obama és aquest que apareix a continuació.

És interessant analitzar-lo detingudament, perquè res del que hi ha és gratuït. El sol apareix dins un cercle aparent. En realitat és la “O” d’Obama. Des de l’interior de la lletra amb la que comença el seu nom, el sol despunta sobre la terra dibuixada a ratlles vermelles i blanques: és la bandera dels Estats Units i, al mateix temps, un arc de Sant Martí bicolor. Altra vegada observem la diversitat barrejada entre els colors de la bandera. I a la part inferior, la paraula clau que dóna sentit a l’eslògan “Yes, we can”. We can, què? We can change. Canvi, és a dir, esperança.

Però no tot acaba aquí, perquè una marca també s’ha de saber moure entre el complex teixit que formen els mitjans de comunicació, i Internet no es pot quedar a la banqueta. Per tal de captar el vot dels més joves, la generació online, era del tot imprescindible planificar una bona estratègia virtual, i demostrar a tots els joves americans que Barack Obama també parla el seu idioma. Per tal de fer-se a la idea de fins a quin punt li donava importància a aquest mitjà, només cal dir que l’equip de comunicació del president va fitxar entre els seus assessors a Chris Huguer (24), un dels fundadors de Facebook.

Tenint en compte que els missatges d’Obama arribaven des d’Internet a través de persones no vinculades amb la campanya política, l’impacte del missatge sobre el receptor ha canviat de manera radical. Hem passat del “vota’m”, al “entre tots decidim que t’hem de votar”. I així és com funciona Internet, un mitjà plural i sistemàtic, on els usuaris decideixen què és i què no és important.