És interessant veure fins a quin punt s’està marketitzant la política. Si molts de nosaltres ja ho comentàvem en les passades eleccions del Govern Español, on les campanyes de comunicació dels partits polítics ni tant sols s’apropen a la meticulosa estratègia comunicativa dels partits americans, imagineu-vos ara, després d’haver-nos empassat tot el recorregut de Barack Obama fins a la Casa Blanca, a través de la campanya de comunicació política més cara de a història.
La popularitat d’Obama ha assolit tal dimensió, que ja ningú pot dubtar que el nou president dels Estats Units sigui, amés de polític, una nova marca global. Per tal de ser classificat com a marca s’han de reunir un seguit de requisits:
1. Tenir un nom o denominació. Obama és el nom de la marca. Un nom fàcil de pronunciar en molts idiomes i que fonèticament varia poc, fet que assegura la homogeneïtat que tota marca global requereix.
2. Posseir un significat. Ens referim al conjunt de valors que tota marca ben posicionada exigeix. Així com Volvo és seguretat i Balay és comoditat, Obama és esperança.
3. Un eslògan. “Yes, we can”, que poc s’allunya del “Just do it” de Nike. Una frase curta, positiva, integradora, fàcil de memoritzar i que conecta amb les emocions, que és allò que més es desitja en moments difícils.
4. Atributs de marca. Els atributs que caracteritzen a Obama estan molt de moda: multiculturalitat, progressisme, juventut, superació i rupturisme. Barack Obama ha aconseguit fer-se amb tots ells de la mateixa manera que ho fan totes les marques, a través d’una sòlida i elaborada estratègia de comunicació.
5. El logotip, punt de partida de qualsevol marca. El d’Obama és aquest que apareix a continuació.
És interessant analitzar-lo detingudament, perquè res del que hi ha és gratuït. El sol apareix dins un cercle aparent. En realitat és la “O” d’Obama. Des de l’interior de la lletra amb la que comença el seu nom, el sol despunta sobre la terra dibuixada a ratlles vermelles i blanques: és la bandera dels Estats Units i, al mateix temps, un arc de Sant Martí bicolor. Altra vegada observem la diversitat barrejada entre els colors de la bandera. I a la part inferior, la paraula clau que dóna sentit a l’eslògan “Yes, we can”. We can, què? We can change. Canvi, és a dir, esperança.
Però no tot acaba aquí, perquè una marca també s’ha de saber moure entre el complex teixit que formen els mitjans de comunicació, i Internet no es pot quedar a la banqueta. Per tal de captar el vot dels més joves, la generació online, era del tot imprescindible planificar una bona estratègia virtual, i demostrar a tots els joves americans que Barack Obama també parla el seu idioma. Per tal de fer-se a la idea de fins a quin punt li donava importància a aquest mitjà, només cal dir que l’equip de comunicació del president va fitxar entre els seus assessors a Chris Huguer (24), un dels fundadors de Facebook.
Tenint en compte que els missatges d’Obama arribaven des d’Internet a través de persones no vinculades amb la campanya política, l’impacte del missatge sobre el receptor ha canviat de manera radical. Hem passat del “vota’m”, al “entre tots decidim que t’hem de votar”. I així és com funciona Internet, un mitjà plural i sistemàtic, on els usuaris decideixen què és i què no és important.
